Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Una de les lleis no escrites d'internet diu que els cinc primers segons en una web són claus perquè el visitant s'hi quedi o en surti i ja no hi entri mai més.

Aquest primer cop d'ull de pura imatge, d'impacte visual, és doncs bàsic per transmetre'n l'essència i captivar a l'usuari, i un bon disseny és l'eina principal per aconseguir-ho.

Uns continguts originals, treballats i actualitzats poden quedar en un vist i no vist si no es mostren en un entorn atractiu que els potenciï, que faci agradable l'experiència de navegació, quedi a la retina del vistant i l'atrapi a una propera visita. Un disseny creatiu, singular, fresc i sorprenent és el primer ingredient de l'èxit d'una pàgina web.
En els temps de saturació d'informació que vivim, singularitat i diferència són conceptes absolutament clau a treballar. Avui dia s'ofereixen desenes d'opcions de desenvolupament web que treballen amb sistemes modulars, dissenys estandaritzats i plantilles editables. Tot alternatives molt vàlides per a casos concrets, però faltades de personalitat pròpia en molts altres.

Una web que vulgui transmetre una imatge que l'identifiqui més enllà de mostrar uns continguts, s'ha de construir a partir d'una idea.

Una web feta a mida, totalment personalitzada. Una web única que ofereixi un plus d'originalitat per distingir-se de la competència, que cridi l'atenció i aconsegueixi ser diferent i, per tant, recordada.
La usabilitat és la facilitat amb què la gent entén i utilitza una pàgina, per aconseguir una experiència web el més intuitiva i còmoda possible.

Interfícies clares, menús senzills i entenedors, dissenys adaptables a tota mena de dispositius, bones estratègies de posicionament i interrelació amb les xarxes socials són elements essencials per fer fàcil la navegació a l'usuari. Així com un panell de control personalitzat que permeti al client gestionar els continguts de la seva pàgina. Ben pensat, senzill, que demani només allò necessari i no faci perdre el temps amb tasques tècniques.

Un equilibri sempre entre funcionalitat i estètica, que potenciï idees i maximitzi possibilitats.

Al més pur estil del famós Franz de Copenhague dels TBO's, l'inventor de màquines de reacció en cadena Joseph Herscher és capaç de muntar un complex artilugi per eixugar-se el bigoti, un mecanisme al·lucinant per servir-se un tros de pastís, un sistema brillant antimigdiades llargues o inclús una forma bizarre de tallar-se els cabells amb perill addicional de ser degollat. Vaja, un geni de la inventiva. I sí, està com una puta cabra xDD.

Cultura pop, 3DS Max, Maya, delicadesa i una infinitat d'hores dedicades permeten al dissenyador brasileny Guzz Soares realitzar uns retrats i caricatures de personatges famosos que deixen amb la boca oberta. El nivell de detall, textura i color són espectaculars i no fan més que fer venir ganes a que els agafi un estudi d'animació amb molts quartos i els posi en moviment en una pel·lícula.

Ni pel mundial. Ni pel Barça-Madrid. Ni pel Boca-River. Ni perquè en diguin l'opi del poble. Ni pel que cobrin 11 rere una pilota. Ni per Pelé. Ni per Maradona. Ni per Cruyff. Ni per Messi.

El futbol és el rei dels esports i atura països sencers davant d'un televisor perquè TOTHOM juga a futbol. A cada poblet, a cada ciutat, a cada barri, a cada carrer. Només calen quatre pedres o motxilles per fer de porteries, una pilota o quelcom que rodi i unes regles ben senzilles. I com a cada pati d'escola: els dos bons no poden anar junts i trien els equips; els més dolents juguen a la defensa; penalti-gol és gol; si el propietari de la pilota s'emprenya, s'acaba el partit; només es pita falta si hi ha sang o algú plora; qui cola la pilota, la va a buscar; val el porter-davanter però no pot marcar; si arriba gent més gran a jugar, es queden la pista, i finalment, encara que el partit vagi 20-0, s'acaba sempre amb el sensacional "qui marqui guanya". En fi, la màgia del futbol.

'This is America': immillorable títol per un videoclip imperdible que reflecteix a les mil meravelles la trista realitat dels EUA. Les morts intrascendents de negres a mans de policies blancs, les ganyotes i postures famoses que evoquen la pervivència dels anys de l'esclavitud, la veneració i tracte delicat de les armes envers l'absoluta ignorància de les víctimes, i l'espectacle i el show per sobre de tot per tal de distreure i desviar l'atenció de la violència que trobem a cada cantonada. Un vídeo que cal veure 5 cops per fixar-se sobretot en què passa al darrera, desenfocat. Cada detall està cuidat. Cada detall està pensat. Una joia de Childish Gambino.

Rondava l'any 2011 i Luka Sulic i Stjepan Hauser, dos violoncelistes croats mig desconeguts, van penjar a youtube una particular i trencadora versió de Smooth Criminal de Michael Jackson. En dues setmanes, el vídeo va rebre 3 milions de visites i van passar de fer concertets de cambra a rebentar estadis. De Beethoven a Muse. De Rossini a Avicii. De Nirvana al Despacito. Poden amb tot. Dos autèntics virtuosos amb un cello entre les mans.

Hong Kong: amb una població de 7,5 milions de persones i poc terreny urbanitzable, els preus de la vivenda són radicalment prohibitius. Això fa que molta gent hagi de malviure literalment en cubicles de 2 metres quadrats, claustrofòbics, il·legals, declarats un insult per la dignitat humana per Nacions Unides, però que es lloguen -atenció- a un preu de 307 dòlars el mes. Esgarrifós però brutal reportatge del fotògraf Benny Lam per National Geographic.

(Alerta spoilers i perill de nostàlgia infinita del millor que s'ha fet mai per televisió).

Petit homenatge d'1 minut de la cadena AMC que ens fa reviure en un instant el viatge que va del "Tú conoces el negocio, y yo la química" fins al "Di mi nombre", per culminar al "No estoy en peligro, Skyler. Yo soy el peligro". Una obra d'art de revisualització periòdica obligatòria. Pagaria diners per ser dels pocs que incomprensiblement encara no l'han vist per tal de poder-la disfrutar com un camell per primer cop.

Heu provat mai de treure el so a una peli de por? Passa d'espantar a fer riure. I és que és ben sabut que l'àudio és l'encarregat de parlar al subconscient i crear la tensió que tota cinta d'aquest gènere busca provocar. El cas és que el compositor Mark Korven i el fabricant de guitarres Tony Duggan-Smith es van fixar que tots aquests sons eren sempre els mateixos, extrets de les mateixes biblioteques digitals, repetitius i sense cap mena d'innovació. Van decidir que això no podia ser i es van posar a treballar en l'Apprehension Engine, una màquina de sons analògics, originals i terroríficament desagradables que s'ha convertit en imprescindible en els estudis de sonorització i en l'art de generar malsons i acollonir a l'espectador.
nom:
email:
telèfon:
assumpte:
missatge:
He llegit i accepto la política de privacitat